populars, quina és la magia -senyor, quin tòpic!-, però, sí, la màgia de les festes populars, de les creacions -compte, advertim que a continuació s'escriurà una paraula en desús i manifestament desprestigiada- folklòriques...

Na Caterina Valriu -que va néixer a Inca l'any 1960, i que no para de treballar amb caparrudesa exemplar en els assumptes que l'interessen- es transforma adesiara en na Catalina Contacontes -que va néixer, o crear-se?, en la data que es desvetIla en I'article present-. És una transformació de mena vampírica, cal reconèixer-ho. Perquè na Catalina Contacontes xucla I'atenció dels qui I'escolten, grans o infants, i ja se sap que xuclar és cosa de vampirs. Na Caterina ensenya, passeja, llegeix, cuina, va al reatre... Na Catalina, ja

treu els llibres, obre les capses màgiques, i obre també els nostres cervells un poc entabanats per la pressa, i deixa anar en l'aire la suau harmonia de paraules i silencis -beneïts silencis!- de la seva veu i dels seus gestos afables, tendres. Simplement, ens conta un conte.

Entrevistar-la ha estat fàcil. L'amistat ens ha permès que ela faci gairebé tota la feina: tramès el qüestionari, na Caterina ha dit el que ha volgut. No hi posam ni hi llevam ni una coma. Nosaltres la induírem nomes a respondre'ns. Sense pressa. Per als lectors de Faristol -d'això se'n diu una exclusiva-. La comanda del consell de redacció és acomplerta. Lectors de Faristol, ara: na Caterina Contacontes.

Passa exactament el mateix. La diferència essencial entre un conte tradicional (una rondalla) i un conte d'autor és que la primera té una forma que s'adiu perfectament amb l'oralitat (per l'estructura, el llenguatge, etc.) i el segon pot tenir un plantejament més "de lectura", és a dir, que funcioni més llegit que no contat. Però pel que fa a capacitat de seducció, tant un com l'altre ens poden emocionar i fer vibrar, o inquietar...

En el meu "repertori" de narradora hi conviuen contes de tota classe. La selecció la faig més per la història en si (que m'agradi, que pugui agradar als oients, que tengui una estructura adient a la narració oral, que sigui divertida o tendra o sorprenent...) que no per l'origen del relat. D'altra banda, sovint les sessions a biblioteques tenen com un dels objectius potenciar no solament el gust per escoltar contes, sinó també el gust per la lectura. Per això, sovint ús llibres il × lustrats (àlbums) que després l'infant trobarà al prestatge de la biblioteca. Si els agafà, reviurà el moment dee la narració oral a través de l'observació de les il × lustracions i la lectura del text.

- La clau és la veu, l'oralitat?

Quines propietats té, l'oralitat, que ens fascina?

Jo crec que la veu és una de les claus, però que la clau mestra és la narració -allò que passa- la força del fil narratiu. Si el que passa és interessant i a més està ben contat... L'oralitat té sobretot calidesa, proximitat, immediatesa, capacitat d'adaptació al moment, al lloc, als oients. I això li dóna batec, vida. El text escrit és generalment més perfecte, l'audiovisual té una gran plasticitat, però la veu viva -amb els ulls, el gest, el cos- interacciona amb els qui escolten d'una manera molt diferent, potser podríem dir que més humana, més essencial, més primària... i per tant molt pròxima a la receptivitat dels més menuts.

- Què et va impulsar a narrar contes?

Quan començares?

Després de tantíssimes sessions, no te'n sents cansada?

Què et permet seguir?

Crec que em va impulsar simplement el meu propi plaer i la constatació del plaer dels qui m'escoltaven. Encara que després -d'una manera conscient- li donàs un sentit pedagògic (d'aproximació a la literatura, d'estímul vers la lectura, etc.). Record perfectament com, contant contes als meus alumnes, a l'escola, a vegades un calfred em recorria l'espinada i els pèls dels braços s'eriçaven. Era emoció, pura i simple. Aleshores, les cares dels nins -els seus ulls- també em deien que vivien la narració tant com jo mateixa. Crec que aquest va ser l'impuls essencial, tota la resta és accessori.

Vaig començar fa molt de temps, en realitat quan feia pràctiques de mestra, a l'escoleta de Biniamar, una unitària amb molts pocs alumnes. Com a Catalina Contacontes la meva primera sessió va ser exactament el 10 d'abril de 1987, a Inca, el meu poble.

Hores d'ara he fet prop de 500 sessions a les Illes i algunes fora. No em sent gens cansada, ni una mica. L'horeta de la narració és de desconnexió total de la quotidianeïtat. Quan explic un conte m'oblid de si tenc mal de queixal o mal de panxa, de si cal canviar l'oli del cotxe o enllestir un article urgent, dels munts d'exàmens per corregir o del dinar per fer. És quasi sempre un plaer, encara que l'emoció total -aquella del calfred a l'espinada- evidentment no arriba sempre.

Un dia, a l'Escola d'Estiu, vaig veure -a l'hora del berenar- en Pep Duran enfilat damunt un pupitre -al bell mig del pati- explicant Oliver Button és un nena . Jo no el coneixia de res, però immediatament vaig pensar que volia ser com ell. Amb el temps en Pep i jo hem esdevingut bons amics, hi ha moltes coses que compartim. Algun temps després una bibliotecària amiga meva es queixava que no sabia quina activitat podia fer a la seva biblioteeca. Li vaig suggerir d'anar-hi a contar contes. I així va nèixer na Catalina Contacontes . Va ser un èxit i vaig passar de només contar contes als meus alumnes a anar a escoles i biblioteques carregada d'històries per explicar.

Allò que em permet seguir és -ja ho he dit- la recerca del plaer i l'emoció a través de la literatura feta paraula viva, comunicació directa, espai imaginari compartit amb els menuts o els més grans.

- Qui t'ha ensenyat a contar contes?

O és quelcom que no s'aprèn?

Si s'aprèn, pot ensenyar-se?

Crec que no me n'ha ensenyat ningú en concret, però evidentment he après coses dels meus companys narradors, de la bibliografia sobre el tema, d'aquí i d'allà, però sobretot aprens a través de les reaccions dels qui t'escolten.

Crec que tothom sap contar -de fet tots contam sempre coses als altres: allò que ens ha succeït, allò que em vist, un llibre o una pel × lícula, un acudit...- però també crec que hi ha gent que té una capacitat innata per la comunicació oral, gent que transmet molt bé. Jo intent ensenyar als meus alumnes -futurs mestres- a contar contes a un grup classe, o si més no donar-lis algunes regles bàsiques per tal que la narració sigui correcta, atractiva i plaent. El resultat és molt divers segons el tarannà de cada un, segons la gràcia, la manca de prejudicicis o la il × lusió que ells hi posin.

Això de narrar bé és una estranya alquímia. A vegades sembla que una persona tengui totes les qualitats "teòriques" i en canvi no arriba al públic i altres, algú que en principi no té res d'especial, és capaç de fer de la narració un moment singular i màgic. Jo crec que ajuda una veu ben modulada, una bona expressivitat (ulls, mans), saber triar bé els relats que explicaràs, una certa capacitat d'improvisació i, sobretot, tenir-ne ganes. La memòria, que és una cosa que tothom creu molt important per a això, té una importància secundària.

Indubtablement de na Teresa Duran i els seus ulls, d'en Pep Duran i les seves mans, de na Roser Ros i la seva fina irònia... Segur que d'altres també, però potser seria llarg d'explicar.

El millor lloc és qualsevol lloc tranquil, arrecerat i sense renous ni interrupcions. El millor temps és aquell que s'escola sense haver de mirar el rellotge. El millor auditori el que té fam de contes... el millor conte aquell capaç de fer vibrar a qui l'escolti.

- Hi ha oients "durs", auditoris "impossibles"?

Per què?

Com ho perceps?

Sí, és clar. Però pocs, perquè els contes agraden pràcticament a tothom. A les biblioteques no hi sol haver gaires problemes, perquè el públic hi assisteix lliurement. A vegades, poques però, a les escoles hi ha grups que duen una mala dinàmica de desordre, de crits, de no saber escoltar, perquè hi ha un mestre incapaç de controlar i aleshores es fa difícil, fins que aconsegueixes sorprendre'ls o fer alguna cosa que els faci centrar l'atenció i parar esment. L'auditori més difícil, però també molt agraït i atractiu quen aconsegueixer "sintonitzar" és eel dels adolescents. Quan em demanen d'anar a un institut em fa una mica "de cosa", cal vèncer la resistència dels joves que pensen que això dels contes es cosa d'infants. Però quan aconsegueixes seduir-los amb la paraula, aleshores són insaciables i -com els nens o més- en demanen un altre i un altre...

Jo crec que totes les vivències deixen un pòsit, encara que no les recordis clarament. Jo record la fascinació de les nits a la fresca, amb els veïnats de la plaça a on vivia, jugant amb els altres infants o fent rotllana al voltant d'un padrí xerraire que qui sap què ens explicava. També la tendresa de seure a la falda de ma mare, generalment havent dinat, mentre ella m'explicava -per enèssima vegada- una rondalla. O l'eemoció de la lectura, sense recordar geens els arguments. Potser és que hi ha una memòria dels fets i una altra, més fonda, dels sentiments i les sensacions...

Hi ha una diferència essencial. En el teatre el text està preestablert i l'actor el memoritza, en la narració el text escrit és un punt de referència argumental i estilístic però el narrador construeix en cada narració el seu propi text, un text sempre diferent.

Em fa gràcia el to diguem "semiescandalitzat" de la pregunta. T'explicaré: la fascinació dels meus alumnes em va dur a contar contes a altres infants, la fascinació pels contes em va dur a estudiar-los, l'estudi em va dur a contar el mateix però des d'un altre punt de vista als universitaris... Tot són baules d'una mateixa cadena. Jo no ho visc com a activitats separades, sinó com a activitat polièdriques fruit d'un mateix interès. Puc omplir les meves maletes de contes il × lustrats i de rondalles per a explicar als més menuts i -amb els mateixos relats- puc fer una classe sobre literatura infantil als estudiants de magisteri o sobre literatura popular tradicional als estudiants de filologia. Pens que la tasca d'un professor d'universitat ha de tenir tres vessants: la docència, la investigació i la divulgació. Per a mi la divulgació són les sessions de narració oral, i també les conferències per a pares sobre com triar els llibres per als seus fills o els cursets per a mestres i els articles en reviistes no especialitzades.

Per sort, a la nostra Universitat i des de fa ja alguns anys tant la l

literatura popular tradicional com la literatura infantil són assignatures del currículum i també objecte d'investigació. Potser som de les poques Universitats de l'estat espanyol que dedicam tanta atenció a aquests temes i fins ara amb bons resultats. Noms com Josep A. Grimalt, Gabriel Janer Manila, Vicenç Jasso, Ramon Bassa, M. de la Pau Janer i Jaume Guiscafrè són bens coneguts en el camp de dels estudis sobre literatura popular tradicional i també en la literatura infantil.

Aquesta és una bella i difícil pregunta que no sé si sabré respondre. Ho puc intentar:

- No contaràs mai una història que no estimis.

- No contaràs mai a qui no vulgui escoltar.

- No trairàs mai la història per servir a la didàctica.

- Respectaràs la teva llengua i no la contaminaràs amb paraules estranyes.

- Respectaràs l'essència del relat i no el mutilaràs.

- Contaràs pel plaer dels altres i pel teu, i si no hi ha plaer callaràs.

Crec que amb aquesta mitja dotzena ja n'hi ha prou.

- De tots ells finals rituals, fórmules, per acabar contes, digués aquell que més t'agrada repetir? Per què?

I jo me'n vaig venir

amb un capellet de vidre

i ets al·lotets pes camí,

maquets i més maquets,

no me'n deixaren bocí.

És màgica!