Com que es tracta d'un inici d'estudi, no hem fet una replega sistemàtica, d'altra banda -i per les característiques del material- hem considerat inútil o poc efectiu l'elaboració de qualsevol tipus de qüestionari. A més d'escorcollar en la pròpia memòria i en la familiar, al llarg d'alguns mesos he explicat el meu interès a gent de diversos pobles de Mallorca d'edats compreses entre vint i setanta-cinc anys i he pres nota de les seves aportacions. Un bon mètode per refrescar la memòria ha estat dir la primera part del text i esperar que l'informador el completés, així he aconseguit nombroses variants (que s'indiquen entre claudàtors) i que un material en fes sortir d'altres de semblants, per associació d'idees.

Davant la quantitat de materials arreplegats es feia del tot necessària una sistematizació. Un cop observada la morfologia dels textos, he optat per una classificació molt simple. Segons la forma que pren cada text es classifica en dos grans apartats: respostes i exhortacions o exclamacions. En el primer grup hi ha les respostes diguem-ne "folklòriques" a preguntes infantils típiques. El seu denominador comú és que són evasives, mai no responen o solucionen allò que l'infant demana i generalment es basen en la rima. Estan classificades segons la seva temàtica en: anades i vingudes dels adults, el menjar, les característiques del objectes i les accions, la indecisió, la distracció o la incredulitat de l'infant i les queixes, justificacions o exigències infantils. Finalment, l'últim apartat l'hem anomenat "preguntes-parany" i agrupa tot un conjunt de preguntes que l'adult solia fer a l'infant per tal de respondre-li amb un joc de paraules, generalment de to graciós, amb un punt de burla davant la ingenuïtat de l'interrogat.

El segon bloc agrupa els materials que no tenen forma de resposta, sinó que són exhortacions o exclamacions habituals en boca dels adults davant la reiteració de determinades situacions derivades de la convivència amb criatures. Aquí ja no és tan habitual la rima i alguns d'aquests materials poden ser considerar dites o refranys (per exemple "Qui barata, es cap se grata"). He recollit únicament els que he considerat clarament vinculats a la relació adult-infant. La classificació en aquest apartat és també temàtica: exhortacions o exclamacions relacionades amb aspectes físics, de comportament (amb un subapartat dedicat al menjar), denegacions i amenaces.

Pel que fa a la forma, he conservat les formes dialectals en la trascripció dels textos i, evidentment, també els barbarismes que presentaven. He canviat de línia cada vegada que el text prenia forma versificada (generalment apariats o quartetes). Amb l'única intenció de facilitar-ne la referència he donat un número a cada text. El procés de recollida d'aquesta petita literatura oral és obert i no cal dir que agrairé qualsevol aportació que la pugui enriquir, així com suggeriments sobre la seva classificació i anàlisi.

El recull

Algunes expressions fan referència al món social o al religiós. Entre els referents religiosos sovintegen les al·lusions als sants. Les accions dels infants es contrasten amb el concepte de sant, per remarcar la dolenteria dels primers, ho podem veure clarament en la núm. 62 ( santito de guixo ) i en la 99. També apareix la Mare de Déu, com a model de pobresa i humilitat (núm. 156) que cal imitar i Judes com a paradigma de dolenteria (95), el Papa és posat com a model de saviesa (124). La referència a la doctrina catòlica és evident en l'expressió "Sempre tens es set pecats mortals!" (146).

Pel que fa a al·lusions a persones, famílies o institucions, tenim tres grups:

.Noms personals i malnoms que en un moment determinat es devien referir a algú concret, però que han esdevingut gairebé genèrics, en oblidar-se el seu origen: en Pitxon (1, 2, 3), en Mora (114), l'amo en Ramon (71), can Pel·lo (77), en Xim Tambora (127, en Pere Mateu (126), madò Moreia (167), etc. També hi ha la possibilitat que fossin simplement noms inventats per imperatiu de la rima (madò Moreia/oreia, en Mora/enamora, etc.).

.Noms de famílies històricament conegudes presentades com a paradigma de riquesa (vegeu 162 i variants): can Verga, can Roschild, etc. Com a personatge històric individualitzat nomé apareix Napoleón (31).

.Referència a gairebé totes les institucions de beneficiència (orfelinats) o de control social (presons, reformatoris, etc.) que existien a l'illa, com a amenaça davant el mal comportament de l'infant: ses Vermeietes , la Criança, etc. (vegeu 193 i variants).

Trobam també topònims. Alguns ben reals i concrets que es vinculen a la geografia de l'illa: Lluc (8), Garonda (123), Mancor (21), Manacor (60), Muro (165); altres -com Liorna (6)- que han perdut la seva identitat per passar a indicar un lloc indefinit i misteriós i finalment uns altres probablement inventats com a joc fonètic, per la rima: Son Caganiu (4), Son Caga-Ramon (68, 69), Can Cagadents (70), etc.

Algunes expressions ens podrien fer pensar en supersticions o antigues creences, però és probable que només ho semblin i que el seu origen sigui estrictament el d'evitar determinats comportaments infantils. En referim a na Maria Enganxa com a misteriosa dona d'aigua que habita pous i cisternes (103), molt útil per fer por i evitar que els infants s'hi acostassin excessivament; a la correlació entre "jugar amb foc" i "pixar en el llit" ((132) o al fet que "a la taula no hi tornin vells" (148), com si el temps en què hom seu a taula no comptàs.

Indubtablement, un dels aspectes que més resalten en llegir aquests petits materials és la presència costant de l'escatologia, en el sentit de trobar una gran quantitat de mots i expressions relacionats amb els excrements (pixar, cagar, cul, merda, bufes, pets, etc.). Això ens podria sorprendre, ja que en la majoria de casos és l'adult qui dirigeix aquestes paraules a l'infant en lloc d'evitar-les per grolleres o indecoroses. Però ens trobam davant materials populars i una de les característiques d'aquests materials és no tenir en compte aquesta mena de tabús socials, ans el contrari, solen presentar un cert gust per usar aquests lèxic en tota la seva força i expressivitat (pensem, per exemple, en la presència costant d'elements escatològics en les cançons de picat tradicionals i en els acudits contemporanis). També els infants s'agraden d'aquestes expressions. A una determinada edat, la que els psicòlegs anomenen "ètapa marró", els menuts troben un plaer especial en parlar d'excrements i defecacions, i ja tenen una certa consciència que això significa una petita transgressió a les convencions socials, la qual cosa ho fa encara més atractiu. Destaca especialment la continuada reiteració de la forma "besar es cul", de llarga tradició. Segons l'Alcover-Moll "besar el cul" a qualcú significa subjectar-s'hi servilment o adular-lo amb mires interessades i "Besa'm el cul!" és una expressió grossera amb què es manifesta a qualcú la disconformitat amb el que ha fet o dit. És en aquest sentit que hem classificat aquesta expressió (núm. 154) en l'apartat de denegacions de demandes. L'expressió 155, que té forma de glosa, probablement formàs part d'una cançó llarga o una peça de teatre popular (tal com passa amb la núm. 106, que té el seu origen en el parlament d'Herodes a l'obra l' Adoració dels Reis ). També surt sovint aquesta expressió com a resposta evasiva a les preguntes relacionades amb anades i vingudes, aleshores els personatges a qui cal besar el cul són molt variats: en Pitxon, l'amo des forn, es portalà, s'ase, etc. (vegeu els núms. 1, 2, 3, 5 i 7) i sovint estan determinats per les necessitats de la rima.

Potser un dels trets més suggerents de les expressions que analitzam és el joc constant amb l'absurd, tan present a tota la literatura popular. Aquest gust per l'absurd es manifesta de maneres diferents:

.Les associacions d'idees sorprenents o imatges absurdes: relacionar els fills de vidrier amb la transparència (119), fer emmalaltir el cuc de l'orella (135), atribuir un color a la l'empenta de frare (26), lligar els pets amb vetes (34), jeure amb els talons darrera com a càstig (168), anar a porgar fum (121), ésser de les retalladures de Judes (95), la forma "butzes verdes" per indicar immaduresa, etc.

.Les exageracions o hipèrboles: rebentar l'ossa (179), morir de fam a l'aire (191), tallar cames (82), menjar la pròpia freixura (151), etc.

.Les paraules inventades: fotre-preguntadors (27), endets o enderets (11), barbassos (10), lativero (13), etc.

El llenguatge popular esdevé un joc on hi caben totes les figures retòriques, plenes d'expressivitat i vivor, ingènues i còmiques, tendres o despietades. Vegem-ne alguns exemples:

.Les metàfores: "En esser maça ja picaràs" (144, 145), "Calla, que hi ha paper blanc", per indicar que hi ha infants presents, etc.

.Les comparacions: el cul com un tamborino (195 i variants).

.Els eufemismes: "pandero" per "cul" (197), "bajocada" per "anques" (198) i totes les formes que volen dir "galtada" (vegeu 172 i variants).

.Les elipsi: "Te'n fotré una!" (178).

.Els mimologismes: el puput diu "no puc" (66), el moix diu "meu" (53).

.Les anàfores: "Ni blanca, ni negra ni clapada mongina!".

.Les antítesis: "Grans iglesis, pocs perdons!" (83).

.Els calèmburs: "És que... / -Esca.." (39).

.Els equívocs: "-Fes via!/ -Sa via ja està feta!" (51).

.La interrogació retòrica: "Has cagat, Tòfol?" (157)

També, per ser materials adreçats de l'adult a l'infant, hi són habituals les formes exhortatives i les imperatives (Creu, que creure és criança!), així com el to de sentència: "Paupa en la menja,/ paupa en la feina" (153), "Qui barata,/ es cap se grata!" (116), etc.

Finalment, trobam diversos castellanismes usats -m'atreviria a dir- de forma ben conscient amb la intenció d'emfasitzar allò que es diu o de donar un to de comicitat i singularitat a l'expressió. En el primer cas posaria com a exemple el conegut "Pa i callemos !" (12), en el segon el divertit " santito de guixo/ que ni cago ni pixo! " (62) o l'expressió " aquí me turo !" per rimar amb duro. Altres, són propis del llenguatge col·loquial i no tenen cap sentit afegit: cabo, ninxo, presente, justillos , etc. Caldria esmentar, també, la llatinada turris-burris (149) usada en el sentit de "tota mena de coses".

Gabriel Janer ha dit que "la literatura oral introdueix el nin en la paraula, en el ritme i els símbols, li exercita la motricitat i la memòria, li desperta l'enginy". 12 Els material presents en aquest article no són cançons de bressol, ni embarbussaments, ni endevinalles, ni pertanyen clarament a cap dels gèneres que habitualment consideram petita literatura oral, però per a mi és indubtable que acompleixen totes les condicions de materials folklòrics, per la seva forma, ús i pervivència. És innegable també que introdueixen el nin -no sempre d'una forma suau, sovint més tost traumàtica- al món del llenguatge poètic, als símbols i les metàfores, que l'exerciten més en la interpretació que no en la literalitat. I també exerciten la memòria. Memòria per refrenar la innocència i no caure un altre cop en el parany de la pregunta burlesca, per no creure excessivament en les amenaces mil vegades repetides, gairebé lúdiques en la seva exageració. Memòria per repetir el joc poètic amb altres infants, per heretar-lo com a record i bagatge en la vida adulta. També és veritat que desperten el seu enginy. Enginy per riure i sobreviure en l'entorn adult, per fer de les respostes negatives, les privacions i les amenaces un joc compartit, un codi de complicitats. Enginy per saber -pel gest, el volum, la cadència o el to de veu de l'adult- fins a quin punt la resposta és taxativa, per intuir quan no cal insistir o quan -amb insistència- es podrà aconseguir allò que hom vol. Com dèiem al principi, aquests materials són en vies de desaparició, substituïts per noves concepcions pedagògiques i noves formes de vida. Tanmateix, crec que formen part de la petita història de la vida quotidiana, que testimonien una forma determinada d'entendre la relació amb els infants i d'usar el llenguatge. Per tot això, crec que n'hem de servar memòria.

Caterina Valriu Llinàs

NOTES A PEU DE PLANA

1 El congret és una pasta dolça, "enderets" i "endets" són paraules que no existeixen en el diccionari i

2 "Lativero" és una forma popular de designar el lloc on posen les lavatives, és a dir, el cul.

3 S'ensenyava als infants per tal d'evitar que donessin explicacions d'allò que havien menjat a casa seva.

4 Aquesta forma apareix a Rafel GINARD BAUÇÀ, Cançoner Popular de Mallorca (Palma, Moll 1970) tom III, p. 19.

5 L'adult deia a l'infant que duia una taca en el vestit, quan aquest baixava el cap per mirar-la, l'adult li passava la mà per la cara i li deia "Tímbol" o qualsevol de les altres formes.

6 Na Maria Enganxa és un personatge de la mitologia infantil mallorquina, una mena de dona d'aigua que habitava pous i cisternes i que se'n duia els infants que s'hi acostaven massa.

7 Aquesta frase forma part d'uns versos molt coneguts de l'obra de teatre popular l' Adoració dels Reis . La diu Herodes:

Què te pareix, secretari,

que hi puc anar, confiat,

quan tot es poble s'ha girat

a favor des meu contrari?

8 Garonda és una possessió del terme de Llucmajor.

9 És a dir "lloses", trampes per a caçar ocellets fetes amb un pedra plana inclinada damunt un bastonet, que -en caure la combinació- enclou l'animal i l'esclafa.

10 Segons el diccionari Alcover-Moll, a Mallorca una "mongina" és una classe de coloma que té el plomatge rossenc, pintat de blanc, i damunt del cap unes plomes estufades que li arriben fins als costats del coll, donant-li l'aspecte d'una monja.

11 En sentit literal el paparró són paparres molt petites i molestes que s'adhereixen principalment a la pell dels conills, cans i perdius.

12 Gabriel JANER MANILA, Pregoner de quimeres (Barcelona, Alta Fulla 1985), p. 12.